De-Vegades

De-vegades em dic que estic sol, que no sóc prou


De-vegades penso que res D'allò que em proposo em surt be

De-vegades em sento fort, redreçat, capdavanter, i crec que puc amb el mon sencer

De-vegades....reflexiono, i no sé qui veritablement soc.

Vaig pujant, tot i que vaig sol, dins meu - no pots em diuen-

Em costa, però he de continuar, Segueixo pujant –

- no o aconseguiràs-

Em pesa però vull demostra que si puc

A mitja pujada, ja no o faig per mi, si no pels altres perquè creguin si o si

Em costa..., i em segueixen dient -és impossible, tu no podràs-

Estic esgotat, no puc, més intento continuar

No puc, em rendeixo, m'enfonso, i escolto veus,

No pots, no ho aconseguiràs, és impossible, massa tard,....perquè continuar?.

I cada dia lluito, amb -"no puc" i de-vegades la por em venç,

Amb -"no o aconseguiré", m'enfonso constantment

Amb -"no puc" ens hem fet amics,

Tot i que m'acompanyan se que no son bona companyia,

Sé que tot i que m'ajuda a ser mes humil

No m'ofereigen cam vot de simpatia

Sols-ament son unes engan-xines que m'han posat

Engan-xines que me les he cregut com si fos un distintiu

Una marca feta amb foc de la que no em puc despendre tot i lluitar.

Però avui deso les veus en un calaix, i l'engan-xines a l'oblit

Em miro el mirall, i em reconec, no vull ser el que els demès volen

Ni demostrar res a ningú, I veig una llum en els meus ulls, l'esperança

Que em dona forces per continuar

Segueixo, caic, m'aixeco, ensopego, ploro, no hi ha cap

Ennuegada, prenc alè, miro el meu voltant

tant me fa, jo sóc jo, i el que vulgui ser tot i que faci mal

tant és el que diguin els demès, potser avui, potser demà

Potser en deu anys, potser mai...

31/07/2010